Sant Josepmaria a Lleida, 1913

Només a través de la premsa arribarien les notícies d’Europa a Barbastre, on vivia sant Josepmaria. El 18 de febrer del 1913, Raymond Poincaré fou nomenat president de França. Un dia després el general Alfaro conquerí la ciutat de Tetuan sense recórrer a les armes. Mentrestant a Europa s’accentuaven les tensions entre germanòfils i francòfils, que acabarien esclatant en la primera guerra mundial. Espanya es mantenia al marge del conflicte: no s’havia recuperat de la pèrdua de les últimes colònies al 1898. Aquests esdeveniments, poc incidien en la vida rural del Somontano i les famílies continuaven treballant en els seus quefers quotidians.

Al curs acadèmic de 1912-1913 sant Josepmaria tenia 10 anys, i començà els estudis de batxillerat al col·legi dels Escolapis de Barbastre. Allà es formà intel·lectualment i va madurar en la seva vida cristiana: el curs anterior, el 23 d’abril de 1912, festa de sant Jordi, havia fet la primera Comunió a l’església del col·legi.
Segons la legislació d’aleshores, les escoles no estatals no podien concedir títols oficials. Per a obtenir-los, els alumnes havien d’examinar-se al final de cada curs en un institut de l’Estat. Fins l’any 1912 els estudiants de Barbastre anaven a Osca, però just a partir d’aquell curs començaren a fer les proves finals a l’Instituto de Segunda Enseñanza de la ciutat de Lleida.
Quan s’examinaven a Osca, ordinàriament viatjaven en tren, segons les dades de què disposem. Tot i que no ens consta, resulta molt probable que també es traslladessin a Lleida a través de la línia Saragossa-Barcelona. Sant Josepmaria feu aquest trajecte fins a Lleida tres anys seguits (del 1913 al 1915), per examinar-se dels primers cursos del batxillerat.

Després d’un bon tram de planícies i camps secs, el paisatge es transformaria en vinyes i arbres fruiters. Més endavant, en l’horitzó es veuria retallat el perfil de la ciutat de Lleida, i poc a poc s’aniria distingint la massa del castell, antiga catedral romànica, amb el seu campanar gòtic, sobre el puig elevat. Al seu voltant, les casetes que cauen com en cascada.. Un cop a l’estació de Lleida, els acompanyarien fins al seu allotjament. Malauradament no tenim dades sobre el lloc on dormí sant Josepmaria aquesta primera nit. Potser va viure a la residència dels Germans Claretians, situada al carrer de la Palma, molt a prop de l’antic institut. En qualsevol cas, podem imaginar que se sentiria una mica sol, lluny de casa seva, fora de les terres aragoneses.
Els alumnes lliures, així s’anomenaven els qui es preparaven a un institut no estatal, s’enfrontaven als exàmens amb desavantatge: no s’havien preparat amb els docents que examinaven. Però, tot i així, i la tensió lògica de les circumstàncies, el petit sant Josepmaria es defensà bastant bé davant del tribunal. A un article publicat en El Cruzado de Aragón, el 14 de març de 1914, s’esmenten alguns resultats significatius del curs 1912-1913, i es fa referència a alguns alumnes de Barbastre:

Se ha sabido por la Memoria correspondiente al curso 1912-1913, recibida recientemente, que en los exámenes de alumnos libres, celebrados en junio último en el Instituto de Lérida, los jóvenes estudiantes del Colegio de Escuelas Pías de esta ciudad [Barbastro], José María Escrivá Albás y Miguel Clavero Blecua, obtuvieron premio de honor en la asignatura de Nociones de Aritmética y de Geometría. Nuestra cordial enhorabuena a tan estudiosos alumnos y a sus respectivas y distinguidas familias.

Molts anys després, sant Josepmaria conservaria un gran afecte vers els pietosos i treballadors escolapis que l’ajudaren a afrontar aquells moments importants. Les qualificacions donen fe de la bona preparació rebuda:

LENGUA LATINA: SOBRESALIENTE
Gª GENERAL DE ESPAÑA (1er curso): SOBRESALIENTE
Nº ARITMETICA Y GEOMETRIA: SOBRESALIENTE (PREMIO)
RELIGIÓN (1er curso): SOBRESALIENTE
CALIGRAFIA: NOTABLE

Publicat a opusdei.cat
12 de desembre de 2008 
Miquel A. Aragonés

Sant Josepmaria a Lleida, 1914

Ha passat un any des de la seva primera estada a Lleida. Ja no és una experiència nova, com va ser l’any passat, al maig-juny de 1913. Ara, en Josepmaria té 12 anys. Lleida ja no és per ell una ciutat desconeguda.

Aquell curs que ara acabava, s’havia iniciat un altre cop amb el signe del dolor. El 6 d’octubre anterior la seva germana Chon, de vuit anys, que el seguia en edat, havia mort. Era la tercera germana que en tres anys Déu s’enduia al cel. La primera havia estat la Rosario, la més petita, que morí a l’estiu de 1910, quan només tenia nou mesos d’edat. Després, al mes de juliol de 1912, els deixà la Lolita, amb 5 anys d’edat. I ara, la Chon.

La Seu Vella amb el riu al davant, en una imatge del maig del 2013.

Aquests esdeveniments havien unit més a tota la família. Però encara arribarien nous sofriments. Entre la tardor del 1913 i la del 1914, la situació econòmica dels Escrivà va pitjorar ràpidament, al enfonsar-se el negoci de don José. Primer van acomiadar la senyora que tenia cura dels nens, després la cuinera i més endavant la noia que ajudava en els quefers domèstics.

Malgrat aquestes circumstàncies, en Josepmaria no es va distreure als estudis i es va preparar per passar els exàmens. Les emocions fortes aflorarien al seu pensament i al seu cor, encara tendre, durant els dies que passà lluny de casa, a la capital de la Terra Ferma. El Senyor el portava de la mà, fent madurar la seva ànima, acostumant-la a acceptar la seva voluntat per sobre dels propis plans.

Tampoc per aquest any 1914 coneixem amb exactitud les dates de la seva estada a Lleida. Probablement va ser en els primers dies de juny. Els seus pares estarien pendents d’aquell pas important en la vida d’en Josepmaria. Potser don José Escrivà, que tenia per costum llegir, entre altres, el diari "La Vanguardia", seguiria especialment la informació sobre Lleida a la secció Crónica telegráfica de provincias. No hi ha coses de gran rellevància durant l‘última setmana de maig i els primers dies de juny. El diumenge 31 va tenir lloc als Camps Elisis de Lleida una carrera ciclista en favor de les víctimes de la guerra del Riff. També s’informa d’una manifestació organitzada a Tremp des de Lleida per defensar el tram de ferrocarril Noguera-Pallaresa. Per altra banda, gairebé totes les cròniques d’aquells dies acaben amb un hace buen tiempo.

Però tornem a en Josepmaria i als seus companys del col·legi dels Escolapis de Barbastre, vinguts a Lleida per a examinar-se a l’Institut. Era un dels tres més joves de la promoció, amb el mínim d’edat requerit per a cada curs, però treia bones notes. Podem imaginar l’ambient de tensió just abans de les proves. Tot i que s’havia preparat bé, és lògic que també estigués una mica inquiet en aquell clima contagiós de nervis. En el setmanari Juventud (Barbastre, 12 de juny de 1914), J. Argente Llanas descriu l’atmosfera d’aquells dies a Lleida:

Vista actual de la façana de l'antic institut, al carrer Cavallers.

Después de ocho meses de continua y ardua labor se dirigen en tropel al Instituto, no como reo a quien van a juzgar, sino con rostro alegre, con mirada risueña, con chistes chispeantes. En síntesis, con toda la alegría y regocijo que en aquellos jóvenes corazones reina. Pronto cambian de color sus rostros. Su alegría desaparece súbitamente, sus chistes enmudecen, sus piernas flaquean, su organismo tiembla. Es que al fondo de una larga y estrecha calle han divisado la seria y grande portada de lo que para ellos es “cadalso”.

El carrer llarg i estret fa referència al carrer Cavallers, i la gran portada a l’antic edifici del Roser, que fou un convent de religiosos. Aquest edifici fou des del 1752 el convent dels Dominics de Lleida. Abans de realitzar l’examen, sonava un timbre per avisar els alumnes que recorrien els espais de l’Institut:

Tras unos cuantos paseos por los severos claustros, suena un timbre. En sus rostros se acentúa todavía el abatimiento, se le apodera el temor, el pánico. Realizan sus exámenes ante tres señores que inspiran más que respeto y admiración, miedo.

Carrer Cavallers, vista actual.

Segons aquesta font, els exàmens dels alumnes de Barbastre no resultaren molt positius aquell any 1914: la mayor parte, además del azoramiento, poseen la poca facilidad de expresión, cosa que acentúa y lleva los exámenes por caminos que los conducen al desastre, o un mal resultado.

A continuació, mostrem les qualificacions de sant Josepmaria en els exàmens que feu a Lleida, el mes de juny de 1914:

            LENGUA LATINA: SOBRESALIENTE
            Gª GENERAL DE ESPAÑA: NOTABLE
            ARITMETICA : SOBRESALIENTE (PREMIO)
            RELIGION (2º curso): SOBRESALIENTE (GRATª)
            GIMNASIA (1er curso): GANADA

En tornar, probablement en Josepmaria passaria aquelles vacances d’estiu a Fonz amb l’àvia Constancia i els seus dos fills: Teodoro y Josefa. S’iniciava la seva primera maduresa.

Al mes d’agost, Alemanya envaí Bèlgica, i en tan sols tres setmanes moriren més de 600.000 persones: eren els inicis la Primera Guerra Mundial. Mentrestant els espanyols, que seguien pendents de les seves tropes a Tetuan, van haver de deixar d’ocupar els territoris del seu protectorat per tal d’evitar guerres amb altres potències europees.

Publicat a opusdei.cat
26 de gener de 2009
Miquel A. Aragonés

Sant Josepmaria a Lleida, 1915

En acabar tercer de batxillerat al col·legi dels Escolapis de Barbastre, Josepmaria ha de viatjar a Lleida una vegada més per a fer els exàmens finals. Tenia tretze anys, era pràcticament un adolescent. Aquest curs s’examinaria de llengua llatina, francès, història d’Espanya, aritmètica i gimnàstica. No sabem la data precisa -devia de ser a les acaballes de maig i començaments de juny-, però sí que seria l’últim viatge per motius acadèmics a la capital del Segrià.

En el seu cor pesava la situació familiar: a banda de la recent pèrdua de les seves germanes, a la casa dels Escrivà l’economia no anava sobre rodes. A conseqüència dels incompliments d’un antic soci, el negoci d’en Josep Escrivà va caure en la fallida econòmica. Això havia succeït el desembre anterior, en acabar l’any 1914. Era molt difícil aconseguir refer-se a una ciutat tan petita com a Barbastre. Després de parlar amb la seva dona, cercà d’obrir-se espai professional en altres ciutats. A principis del 1915, el pare troba un lloc com a depenent a una botiga de Logronyo i comença a treballar en aquella ciutat, deixant la família a Barbastre, fins al final del curs, perquè els seus fills poguessin acabar els estudis.

La ciutat de Lleida a principis del segle XX. Destaquem l'església de Sant Llorenç, la Catedral, l'Instituto de Segunda Enseñanza, el carrer Cavallers, el carrer Major, la Seu Vella, el riu Segre i els Camps Elisis.

Aquest viatge tindria, doncs, un aire diferent per en Josepmaria: no es podria acomiadar del seu pare abans de sortir. Però segurament en Josep des de Logronyo ho sabria, i miraria de pensar més en el seu fill, durant aquells dies: els unia d’una manera especial el fet d’estar apartats de la llar familiar.

Poc podem dir significatiu d’aquells dies a Lleida. El dimarts dia 1 de juny, la ciutat es va despertar amb pluja, segons ens informa el cronista de La Vanguardia. El dijous següent, dia 3, molt a prop de l’Institut de Lleida, a l’església de Sant Llorenç, tingué lloc un intent de robatori: el subjecte que intentà aquesta malèvola acció va ser descobert pel rector de la parròquia, que es trobava amagat sobre un armari. Poc després fou detingut per la guàrdia municipal i portat al jutjat. Potser aquesta anècdota arribaria als estudiants de tercer de batxillerat, que s’examinaven a Lleida, si hi coincidiren.

Vista aèria del casc antic de la ciutat. Al mig, la catedral; a la dreta, abaix, es veu el claustre de l'Instituto de Segunda Enseñanza. Entre els dos edificis, una mica més amunt, destaca el campanar de l'església de Sant Llorenç i just a dalt, l'antic seminari, actual edifici del Rectorat de l'Universitat de Lleida.

Durant aquesta estada en Josepmaria ja no passarà la tensió del primer viatge, al 1913. Anys més tard, al 1973, guardava viva la memòria de les passejades pels carrers de Lleida. Recordava que fou el primer lloc on va passar por, sobretot quan es presentà a l’examen d’ingrés. Tenia present la imatge del Carrer Cavallers, i, al cantó del Segre, uns jardins, petits però amb un nom presumptuós, “Els Camps Elisis”. Confessava, ja gran, que havia passat por davant d’aquells tribunals estranys per a ell, i que buscava tranquil·litzar-se amb uns gelats que es tallaven amb galetes, i també amb el rosari. Tan petit, portava un rosari a la butxaca.

Ara, però, tenia ja tretze anys. Entre els companys, lluny de l’escola i de la vigilància dels pares, no era estrany que alguns encetessin converses inconvenients que sant Josepmaria mirava de tallar. El jove Josepmaria era un noi com els altres, però els darrers mesos l’havien ajudat a créixer en la fe i en el tracte personal amb Déu. De les jornades d’exàmens a Lleida, recordava anys després haver-se adormit al vespre resant el Rosari com a desgreuge per aquelles converses dels companys d’estudis.

Els resultats del curs acadèmic 1914-1915, finalment, foren:

LENGUA LATINA: APROBADO
FRANCES: NOTABLE
HISTORIA DE ESPAÑA: NOTABLE
ARITMETICA: SOBRESALIENTE (PREMIO)
GIMNASIA (2º curso): GANADA

Aquelles jornades tindrien un to de nostàlgia en l’interior del jove Josepmaria: sabia que en tornar dels exàmens, tota la família farien els preparatius per al trasllat a Logronyo, deixant amistats, família, indrets... En tornar a Barbastre i un cop desfeta la casa del carrer Major, el 7 de juliol els Escrivà marxen a Fonz a passar l’estiu. Allà Josepmaria retrobà els amics, passejà i llegí. Sobretot això últim: durant aquelles setmanes va llegir moltes novel·les de Juli Verne, i també El Quixot. Durant les vacances reben la notícia que esperaven: en Josep té preparat un pis a Logronyo amb l’imprescindible, per a acollir-los.

Panoràmica de l'estació de Lleida a l'any 1929

En acabar les festes de la nativitat de la Mare de Déu, al setembre, els Escrivà es traslladen definitivament. Diuen adéu a allò que havia estat l’escenari de tantes experiències viscudes. Van sortir molt aviat, per tal d’evitar llargs acomiadaments. Pocs anys després, a Logronyo Déu encendrà una llum nova en l’ànima del jove Josepmaria.

Mentrestant, cada dia a la premsa continuaven les notícies sobre la guerra mundial: tropes britàniques ocupen l’Àfrica Sudoccidental alemanya, un submarí alemany fonda el transatlàntic Lusitania, Itàlia declara la guerra a l’Imperi Austro-hongarès...   
Publicat a opusdei.cat
3 de març de 2009
Miquel A. Aragonés

Sant Josepmaria a Lleida, 1941

En els primers anys quaranta, abans de traslladar la seva residència a Roma, el 1946, el jove prevere Josepmaria Escrivà rebé moltes peticions de bisbes d’arreu de l’Estat per anar a predicar exercicis espirituals a sacerdots diocesans. També ho va fer a religiosos. Apuntava en el seu diari personal:

Començava sempre dient al Senyor: Tu veuràs el que dius als teus capellans, perquè jo...

El 21 d'abril de 1941 va començar una tanda per a sacerdots al Seminari de Lleida. Tot just començat el recés, el 22 d'abril, va morir a Madrid la mare de sant Josepmaria Escrivà; i va haver de ser substituït per un altre predicador.



Va deixar, però, tan bon record, que el Sr. Bisbe de Lleida li va demanar que prediqués dues tandes més, previstes per al mes d'octubre, a Lleida: la primera del 13 al 18 d'octubre de 1941 i la segona —en la qual també van participar divuit seminaristes— del 20 al 25 d'octubre de 1941.

Un assistent a la primera tanda recorda “el bon humor i l’alegria que respirava la seva persona i que sabia comunicar-nos. Tots els assistens quedarem molt contents”. A més, afegia, “Ens exhortava, amb gran força, que visquéssim la caritat amb els nostres germans preveres, que tractéssim amb gran afecte i abnegació els sacerdots veïns. I en les seves paraules es notava el seu gran amor pels sacerdots”.

Va finalitzar la primera tanda d'exercicis el dia 18 d'octubre i, l'endemà passat, 20 d'octubre, va començar la segona. Un dels assistents, mossèn Jaume Bertran i Crespell (Lleida 1904-1983) era coadjutor de la parròquia de Sant Joan Baptista. Va conservar tota la vida, per a ús íntim i personal, “constància per escrit de les llums que el Senyor em va concedir per mitjà d'aquell sant sacerdot i dels propòsits que va fer brollar en la meva ànima”.

La porta dels Camps Elisis de Lleida, en una imatge del juny del 2013.

Un altre assistent, aleshores seminarista, recordava d'aquests exercicis, anys després, “com, en començar cada prèdica, prenia entre les seves mans el Crucifix i l’estimava amb una gran unció. No feia res rar, aparatós o cridaner –el seu gest era totalment natural, sense afectació–, però hom percebia que posava en aquest petó tot el seu cor, que amava el Crist amb tota la seva ànima. Han passat més de trenta anys i no obstant això no s'ha esborrat de la meva pensa aquest gest seu: moltes vegades, en prendre el Crucifix a les mans, ve a la meva memòria allò que vaig veure aquells dies a Lleida, i aquest exemple m'estimula a créixer en amor al Crist”.

“També recordo que va orientar tots els Exercicis sobre una veritat fonamental: que el sacerdot ha de ser sant en el seu ministeri, sigui quin sigui. No cal cercar la santedat en un altre lloc –deia– sinó allà on som, allà on ens posi el Bisbe o ens portin les nostres obligacions: aquí podem i hem de ser sants. (...) Diré finalment que Monsenyor Escrivà va parlar amb energia, i que, quan era necessari, sabia dir coses fortes, però en cap moment va ser dur o amarg: les seves paraules eren plenes no només de raó, sinó a més de delicadesa, més encara, d'afecte. I era això que ens movia.”

Mossèn Josep Vallès i Gort era Pro-rector del Seminari i, tot i que no va participar en cap de les dues tandes, va viure de prop aquestes estades de sant Josepmaria Escrivà a Lleida: “Em va cridar l'atenció la quantitat de visites que rebia de gent jove —de vint anys cap amunt—, que venia a veure’l: cinc o sis al matí i uns altres cinc o sis a la tarda. Jo no ho entenia, perquè no sabia quin afer portava entre mans. No li vaig preguntar res. Tampoc ell no em va dir res. Jo els deia que havien d'esperar, que estava donant una meditació. Algun s’impacientava: ‘He vingut de Barcelona per a veure’l i he d'agafar el tren de tornada’. (El trajecte Lleida-Barcelona podia durar llavors fins a sis o vuit hores)”.


És que mossèn Josepmaria Escrivà, alhora que prestava aquest servei a la diòcesi de Lleida, impulsava la incipient tasca apostòlica de l’Opus Dei a Catalunya. Tampoc no deixava d'ocupar-se dels primers fidels de l’Opus Dei a Madrid, acuitats com tots per la dura realitat de l'escassesa d'aliments de la postguerra. Els va avisar per carta el dia 16 d'octubre:

Hi fa exercicis l'Arxiprest de Fraga, el poble de les figues. Vegeu si convindria encarregar una bona quantitat. Encara no saben el preu. L'any passat els van vendre a 2 ptes. quilo; però aquest any diu que volen vendre-les a 5 ptes. Vegeu si convé, i digueu-me quelcom de seguida. Si s'encarreguen, he de dir ja la quantitat. És venda lliure. 

I a les seves filles, que estaven vencent grans dificultats per posar la primera casa a Madrid, els va escriure:

Jesús em guardi les meves filles.

El premi val l’esforç. I el Senyor us està fent tastar, en aquesta darrera temporada, petites contradiccions. Ja som, però, a tocar de la meta.

A més, el mateix 16 d'octubre va donar una xerrada als joves d'Acció Catòlica de Lleida.

Sant Josepmaria va ocupar-se també de les religioses Darderes que amb el seu treball atenien el Seminari. Els va predicar davant el Sagrari una meditació el 23 d'octubre. Va dedicar també una altra predicació a un grup de joves que el director espiritual del Seminari, mossèn Àngel Morta, havia convidat.

Finalment, sant Josepmaria va dirigir una predicació particular als seminaristes que s'anaven a ordenar. 

Publicat a opusdei.cat
15 d'octubre de 2006